Na Vera Machado Alves passava els capvespres de la seva adolescència a la terrassa del casal de la família, a Ipanema. Un dia, en tornar d'escola, va trobar l'hamaca on solia estirar-se ocupada pel cunyat Henrique. Incapaç de convèncer-lo que en sortís, s'hi va ajaure al costat. El contacte entre els cossos va aportar-li a ella una experiència nova ?i a ell un neguit del qual mai no s'alliberaria.
Al cap de trenta anys, a propòsit d'una foto de família que li arriba per internet, n'Henrique rememora aquell encontre. La narració alterna entre tres èpoques: els anys 90, quan ell rep la foto i reviu el temps en què vivia al casal familiar; la dècada dels 60, època de l'encontre a l'hamaca i del casament amb la germana gran de na Vera; i el començament del segle XX, quan l'immigrant portuguès Antônio Machado Alves supera la misèria en què havia viscut fins aleshores i comença la fortuna d'aquesta família «tan complicada que pareix inversemblant», segons definició de l'autor.
Com en el joc de la ruleta que tenia lloc cada setmana a cals Machado Alves, la prosa de Carlos Heitor Cony pareix que cerca, en moviments circulars, una solució per als atzucacs en què es troben na Vera i n'Henrique. Recombinant situacions i personatges en una espècie de moviment continu, Cony relata el poder i la caiguda d'una nissaga i la incapacitat dels seus membres d'assolir una existència autònoma.
Perseguits per la presència d'una absència, els dos personatges principals sembla que han renunciat a cercar cap substància en les seves vides. Tan sols els queden algunes variacions del sentiment de buit: el silenci, la pèrdua, el no-res.
