Aquestes cent cinquanta peces periodístiques evoquen fidelment lactitud, lestil i les formes de Ramon Barnils, un periodista nascut en la derrota i educat en la dictadura, però que lluny de rendirse va erigir-se, potser sense pretensió de fer-ho, en un incansable lluitador per la llibertat amb la lletra com a única arma per a defensar la democràcia i la justícia [...]. En la lectura dels seus articles, més enllà de lanàlisi crítica necessàriament crítica dels fets i dels seus protagonistes, quan a vegades era una veu que deia allò que els altres no satrevien a dir o a escriure, també sobrevola un vector clau per a entendre Ramon Barnils: la necessitat de recuperar lautoestima catalana des del periodisme. Amb un estil molt personal i una acuradíssima selecció de les formes i del lèxic, el seu periodisme enllaça amb larticulisme lliure, agosarat, que va brillar durant els anys de la Catalunya republicana.