Amb la publicació de Cavalls salvatges lany 2000, Jordi Cussà es va presentar com a narrador amb un tema tan delicat i marginal com la corda fluixa dels addictes a lheroïna. I per travar un paral·lelisme amb les peripècies autodestructives de lacció, es va arriscar a més a una estructura formal ambiciosa i audaç de la qual cal destacar dos recursos. Un és la creació dun cor de veus narradores, que alambinen la novel·la com un calidoscopi de lletres, frases, capítols, i laltre la inclusió de poemes, atribuïts a aquests personatges, i de fragments i evocacions de cançons de lèpoca, per acréixer la versemblança i aprofundir el context. És aquesta diversitat el que engalana Cavalls salvatges amb una trama de llenguatges plena de transgressions, de matisos, de troballes i petites joies literàries. La revisió per a aquesta segona edició, per tant, shavia de fer assumint que lautor de la novel·la original sel va endur el vent ja fa vint anys, però que calia preservar el cos de la seva obra, i polir només el mínimament indispensable. Tot i així, lelasticitat del text actual i el pròleg de Matthew Tree, després de laparició de Formentera lady, que pot considerar-sen una segona part, animen de nou els lectors a aquest gran convit literari.
