Blanca de saia és un poemari sobre la memòria, el desig, la terra i la pèrdua. Els poemes neixen d'un paisatge rural que es confon amb el cos i la memòria dels amants. El desig hi apareix com una força transformadora: els cossos es busquen i es metamorfosen fins a esdevenir animals, plantes o terra. La natura entra en el cos i el cos retorna a la natura. Prometeu representa la rebel·lió i el foc, relacionat amb l'amor, la creació i la paraula. Amb el pas del temps, però, els amants envelleixen i el foc minva. La memòria es converteix en l'espai on encara sobreviu allò que s'ha afeblit. Blanca de saia simbolitza la bellesa, la innocència, l'erotisme i la vulnerabilitat, destruïdes per la violència de la guerra. Malgrat la destrucció, les paraules, les imatges i la memòria resisteixen. El poemari defensa així la capacitat de la poesia per conservar allò que el temps i la violència intenten esborrar. «Es tracta d'una obra amorosa, molt potent, ben articulada, amb l'evidència de la passió de manera harmònica amb el vers i l'equilibri de la forma poètica. Una obra que, entre d'altres, ens remet a referents propis, com Vicent Andrés Estellés i internacionals, com Whitman, Rimbaud, Kavafis i Pessoa»
