Becs de proa és una elegia per al pare traspassat massa d'hora i per al fill no nascut una vegada i una altra, temes que ja apareixien en els reculls anteriors i que ara es tracten amb una gran serenor i imaginació: el pare esdevé fill, el fill esdevé pare i l'autora mare-filla espiritual. L'orfandat i la maternitat frustrada es diuen volgudament des del lirisme i la subtilesa evitant tota imatge explícita perquè és una poètica que vol sublimar la mort i la xacra per convertir-les en vida a través del poema. El desig sempre hi és present per convidar-nos a «morir sense mai no haver mort» i a entrar en els mons onírics i metafísics d'una autora que mai no ha deixat d'escriure la seva particular reinvenció del món.
Becs de proa és la ferida i és el cos il·lès, és un rèquiem i és la joia de viure i d'escriure la vida, la mort, l'amor.
