A Atri trobem diversos materials fruit dun diàleg artístic.
A «amb diògenes» fa una al·legoria i retrat de Diògenes, la persona que es va voler despendre de tot per viure en la puresa. Sunyol el cita, i amb ell, desconstrueix les sentències de lautor per crear una ressignifacació filosòfica.
A Mira fa una recerca interior cap a clarividències.
A «[N. del T.» ressegueix el traspàs duna llengua en la traducció on no es pot fixar el sentit, explica el tremolar del llenguatge, parteix dun poema inicial que després és glossat, punt per punt, amb altres textos destructura semblant, cosa que genera un efecte multiplicatiu, exponencial, o darbre.
A «Ara» sexplora el silenci. La possibilitat que sigui lúltima expressió real. Tot allò que no sha pogut dir cap en el silenci. La «no» representació com el confí tangible del llenguatge més real i comú en tots. Si la pedra és la primera escriptura, «Tantàlica», allò del llenguatge que es fa palpable. Hi ha un afany de desprendres, de callar dins el poema reverberant en les idees.
