L?obra juga amb l?equívoc, la paradoxa, la mentida, la dualitat universal i la ignorància de la propia identitat en el món aristocràtic victorià de final del segle XIX. L?argument està tan ben travat que fer-ne la més breu informació és impossibe perquè destruiríem el seguit de grans sorpreses constants en aquesta comèdia. Només direm que hi ha tants embolics que, al final arribem a un veritable conflicte sense solució , que és com Goethe defineix la tragèdia, i aquests finals tràgics, només es poden resoldre amb l?aparició d?un deus ex machina . Al 1895 no hi havia ja deus que baixessin del cel amb
una màquina, però Wilde ho va saber resoldre mitjançant un dels personatges el qual, atabalat i distret com és, i sense adonar-se, és clar, que actua com un deus ex machina, ho acaba resolent tot.
